por IGNASI FRANCH
Una novel·la, un còmic i dues reedicions dels seus clàssics reflecteixen la productivitat d’aquest especialista en literatura criminal
 |
| Nascut a Barcelona l’any 1949, va guanyar-se un lloc en el món de les lletres amb ‘Pròtesi’. També ha signat guions d’historietes, films i sèries televisives. |
Prolífic de mena, Andreu Martín és un escriptor de novel·la negra que també es prodiga en la literatura per a joves i s’ha mostrat obert a provar en mitjans com la televisió o el còmic. Ara, coincideixen en el temps tres llançaments editorials: la novel·la El com del crim, la historieta Máxima discreción i la recuperació del llibre Jesús en los infiernos.
Escrita a quatre mans juntament amb Jaume Ribera, El com del crim (Columna, 2011) és la cinquena aventura de la sèrie protagonitzada pel detectiu privat Àngel Esquius de qui, en paral·lel, Labutxaca recupera Amb els morts no s’hi juga. De nou, inclou violència i crims per resoldre, però hi domina més una certa ironia que la truculència. En aquesta ocasió, el personatge s’enfronta a organitzacions poderoses que han desactivat les investigacions d’un periodista implicant-lo en un assassinat. A banda de divertir, Martín s’ha proposat «reflectir com és de manipulador el món publicitari. Quan t’assabentes dels estudis que hi ha al darrere, saps que hi ha molta gent intel·ligent analitzant com menjar-nos el cap. Com en les novel·les anteriors, tenim intenció crítica, i aquí apuntem a aquesta realitat dels anuncis, molt impune perquè paga els mitjans de comunicació. Algú els ha de qüestionar. I amb conya, amb estructura de novel·la negra, ho fem nosaltres».
Els dos escriptors van crear l’exitosa saga del detectiu Flanagan, orientada a un públic juvenil. Per a Martín, «en ambdues sèries l’humor és molt important. Però en les novel·les d’Esquius l’humor no invalida la inclusió d’apunts amargs. Si busquéssim les crítiques més eficaces que ofereixen ara els mitjans de comunicació, segurament aniriem a parar a les paròdies. Nosaltres no arribem a aquest punt, però sí hi posem humor una miqueta negre». Flanagan apareix fugaçment a l’obra, en un encreuament amb la trama de Flanagan flashback.
UN ‘NOIR’ DE GRAN DURESA
La reedició de Jesús en los infiernos (Flamma, 2011) ens retorna el Martín més brutal en un relat on l’habitual desconfiança de l’autor vers la naturalesa humana sembla tenyir-se de completa misantropia. És una història de baixos fons sense distensions ni concessions protagonitzada per Jesús, un home que es trasllada d’un ambient rural a Barcelona per trobar el seu cunyat. Amb ressons de la Divina comèdia, suposa un doble descens als inferns en què el protagonista segueix les passes de la caiguda de Pedro en unaBarcelona contaminada, inhumana, en plena reordenació urbanística prèvia als Jocs Olímpics de 1992. Martín recorda que «aleshores, estava desapareixent el Barri Xinès més sinistre i profund. Molts narradors de la meva generació o d’una d’anterior ho veien amb nostàlgia, però jo, potser perquè ho vaig viure de prop, no trobava gens terrible que espongessin els barris. Per acomiadarme’n, vaig entrar en aquells llocs sòrdids on passaven coses horribles». La corrupció i la brutalitat policial, les màfies del joc i de la droga, acaben de completar l’entorn en què es desenvolupa una intriga agressiva i cruel, memorable.
 |
| ‘JESÚS EN LOS INFIERNOS’ ÉS UN RETRAT TERRIBLE DEL BARRI XINÈS |
TORNADA AL MÓN DE LA VINYETA
El novel·lista també ha presentat un còmic amb el dibuixant Alfonso López, Máxima discreción (Panini Comics, 2011): «Feia anys que volíem col·laborar, però aquí no es viu de la historieta. Després de treballar molt en estones lliures, hem acabat aquest àlbum sobre una història que també duia temps volent explicar: la relativa transformació d’aquestes persones normals que, davant una situació extrema, es converteixen en malànimes perquè la seva vida quotidiana ja està basada en la manca d’escrúpols ». De nou, doncs, l’autor de Bellíssimes persones opta per acostar-se als angles més foscos de la naturalesa humana, descrits sense el romanticisme ni el glamur de més d’una ficció criminal.
El novel·lista també ha presentat un còmic amb el dibuixant Alfonso López, Máxima discreción (Panini Comics, 2011): «Feia anys que volíem col·laborar, però aquí no es viu de la historieta. Després de treballar molt en estones lliures, hem acabat aquest àlbum sobre una història que també duia temps volent explicar: la relativa transformació d’aquestes persones normals que, davant una situació extrema, es converteixen en malànimes perquè la seva vida quotidiana ja està basada en la manca d’escrúpols ». De nou, doncs, l’autor de Bellíssimes persones opta per acostar-se als angles més foscos de la naturalesa humana, descrits sense el romanticisme ni el glamur de més d’una ficció criminal.
El Triangle • número 1019 • 10 de juny de 2011
No hay comentarios:
Publicar un comentario