No hay para tanto... Una perla perduda

 por Joan Josep Isern

Va ser un dia de juliol de l'any 2000. Més concretament durant la festa de final de curs de l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu de la qual aleshores jo era professor. Així que em va veure, la Teresa Duran, professora també i bona amiga de casa, em va dir: "Acaba de sortir una novel·la que estic segur que t'encantarà. Es va presentar a l'últim premi Gran Angular de novel·la juvenil i els membres del jurat li vàrem concedir el premi per unanimitat, sense el més mínim dubte."

En sentir la referència al premi segurament jo deuria fer alguna cara estranya perquè de seguida em va dir: "És una novel·la per a totes les edats. I aquí està el perill: si queda relegada a l'àmbit juvenil no tindrà el ressò que em sembla que es mereix. És, senzillament, una meravella. Llegeix-la i si creus que tinc raó fes el que puguis."  (n'hi ha més)

D'aquesta manera tan casual va ser com vaig entrar en contacte amb "Els silencis de Derrís", de Bartomeu Cruells (Cruïlla, 2000). I puc dir que, efectivament, la meva estimada Teresa Duran no s'equivocava gens ni mica en la seva valoració.

Tan bon punt en vaig acabar la lectura vaig reprendre-la una altra vegada. En aquesta ocasió, però, amb un paper i un llapis al costat per anar anotant -coneixedor ja dels trets generals de la trama- els mecanismes narratius que l'autor havia anat utilitzant en el relat amb una astúcia i una competència absolutament insòlites en un escriptor que presentava la seva primera novel·la.

El segon pas va ser redactar la crítica -entusiasta, com no podia ser altrament- i enviar-la al diari (la trobareu íntegra al final d'aquest apunt). La seva lectura -que em prenc la llibertat de recomanar-vos- m'estalvia ara d'entrar en més detalls: crec, senzillament, que és una de les crítiques més completes i de les que em sento més orgullós entre les moltes que he escrit al llarg dels meus vint anys de comentarista de llibres. Així de clar us ho dic; sense falses modèsties, que estem entre amics.

El tercer pas va ser incloure "Els silencis de Derrís"en la llista de llibres que estudiaríem amb els alumnes el curs següent, i el quart va ser posar-me en contacte amb l'autor per explicar-li el meu desig d'analitzar la novel·la amb els alumnes del curs de crítica literària i demanar-li de passada si li faria gràcia de visitar-nos per parlar-nos-en directament i atendre les consultes i comentaris d'aquell grup de lectors singulars, sense cap mena de dubte el tipus de lector -ponderat, amb sentit analític, coneixedor a fons del text...- que tot escriptor desitja per les seves obres.

La casualitat -els déus sempre juguen a favor de les bones causes, no en dubteu- va fer que el mateix dia que l'article sortia publicat al suplement de cultura de l'Avui coincidís amb la seva visita a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu. Carambola absoluta.

La sessió va ser un èxit absolut i al final Cruells es va prestar al ritual de les dedicatòries. Tinc al costat el meu exemplar d'"Els silencis de Derrís" amb les frases que m'hi va posar: "Per al Joan Josep, el crític que m'ha fet la crítica més extensa i m'ha portat davant d'un tribunal de lectors. I que no sigui la darrera vegada!"
Per desgràcia el seu desig no es va poder complir perquè tres anys després va patir un infart mentre era a Itàlia i s'hi va quedar. Havia nascut el mateix any que jo -1950- i quan la mort el va sorprendre tenia només 53 anys. Una immensa putada.

Malgrat el meu article -i el d'algun altre col·lega seu com Andreu Martín o Gemma Lienas, tots ben elogiosos- "Els silencis de Derrís" va tenir una carrera comercial discreta i pocs anys després -descatalogada i amb els exemplars que quedaven al magatzem de l'editorial destruïts- era ja una novel·la introbable. Una perla perduda.

Fins que fa uns mesos una editorial barcelonina, Flamma Editorial, es va mostrar interessada pel text amb la idea de fer-ne una versió en castellà. Aquest estiu es varen posar en contacte amb mi per demanar-me permís per utilitzar algunes frases de la meva crítica en la contracoberta. Petició a la qual vaig donar la meva total conformitat alhora que em comprometia a utilitzar la tribuna d'aquestes Totxanes per parlar del llibre -i de la seva traducció d'ara- tan bon punt estigués distribuït i, per tant, les persones engrescades pels meus comentaris tinguessin la possibilitat d'adquirir-lo sense haver de fer gaires filigranes.

De l'interès de la bona gent de Flamma Editorial pel llibre n'és una bona prova el Bloc especial que han obert (vegeu-lo aquí) i en el qual, a part de deixar els vostres comentaris, podreu conèixer detalls de la figura de l'autor desaparegut. Una persona, creieu-me, digna de ser coneguda a fons i que la mort ens va arrabassar massa aviat.

La coberta del llibre que ara s'ha posat a la venda és la que il·lustra l'apunt d'avui. El "¡No hay para tanto!" del títol -no tan explícit i descriptiu com l'original català- és l'adaptació de l'expressió "Mai tant!", pròpia del llenguatge del Pallars i que Bartomeu Cruells coneixia molt bé fins al punt de convertir-la en una referència col·loquial constant en la novel·la.

Pel que fa a les dues inexactituds cronològiques que esmento en el paràgraf final de la meva crítica he de dir que, lamentablement, la versió castellana les manté. Preneu-ne bona nota perquè és una dada important per la trama: els deu anys que surten referenciats a les pàgines 63 i 65 d'aquesta traducció són, realment, vuit.

Us ho recomano de tot cor: llegiu "¡No hay para tanto!", de Bartomeu Cruells(Flamma Editorial, 2010). Un veritable plaer.

Fuente: Els blocs de VilaWeb