Al nostre país hi ha excel·lents escriptors: ara cal que els editors s’ho creguin

Text: ÀlexMartin Escribà
Foto: Carles Domènec

Lluís Gutiérrez (Barcelona, 1945) és un dels grans noms de la literatura negra espanyola. Acaba de publicar dues novel·les: Los muertos no tienen amigos (Flamma Editorial), tercera aventura del seu personatge Basilio Céspedes, més conegut com a Humphrey, i inaugura una nova saga amb Mala Hostia (Editorial Alrevés)  protagonitzada pel seu detectiu privat Atila, unmasclista i alcohòlic que deambula pel Raval barceloní. Entre els seus llibres destaquen Música para los muertos (Editorial Tropismos, 2008), un homenatge als clàssics escriptors de gènere negre i,més concretament, al jazz i al blues.
Per què utilitzes el gènere negremés pur quan et poses a escriure?
En part per agraïment als grans moments que la novel·la i el cinema negrem’han fet passar. Principalment
perquè a través del gènere negre es pot incidir tant en temes socials com personals d’una manera entretinguda per al lector, evitant la transcendència (en ocasions, errònia) que altres gèneres requereixen. 

Malgrat la diversitat de personatges i de temàtiques que has emprat fins ara, hi ha un element comú a la teva obra: l’humor. Explica’ns una mica per què consideres que és un element indispensable?
Sempre intento farcir lesmeves  novel·les amb una bona dosi de sentit de l’humor, ja que sense ell la vida se’m complica molt. I deixant de banda els motius personals, perquè crec que Raymond Chandler la va ben encertar quan afirmava que narrant successos violents el novel·lista té l’obligació d’allunyar al lector del
horror, i lamillormanera de ferho és a través de l’humor. El gènere negre narra sempre successosdeshumanitzats, encara seria més encertat dir successos típicament humans i, sincerament, és millor prendre-s’ho bé per a no desesperar-se.
Quins són els teus referents a l’hora d’escriure?
Raymond Chandler, Dashiell Hammett, Jim Thompson, Chester Himes; tots ells en realitat.
Quina opinió tens del gènere negre a l’actualitat? Creus que la gent escriu novel·la negra o més aviat la cosa deriva en escriure novel·les policíaques costumistes?
Hi ha de tot, però nom’agrada gaire el camí que ha pres allunyantse del classicisme. Ara sembla que es tracta de donar  protagonisme als hackers, als treballadors de drogueries detectius, professores lesbianes bisexuals
de llengües mortes o qualsevol altra cosa, prescindint de la figura més romàntica i representativa del gènere negre: el detectiu privat, arquetip paradigmàtic del guanyador de batalles i gran perdedor de guerres.
Pel que fa al mestissatge amb el gènere de terror, costumista, romàntic, etcètera, l’únic que puc
dir és que m’entristeix. La novel·la negra no necessita aquest tipus d’ajudes.

Música para los muertos és un clar homenatge al jazz i blues. M’agradaria fer-te dues preguntes.
La primera és: quina és la relació d’aquesta música amb el gènere negre? I la segona: quins són per a tu alguns noms ineludibles dins d’aquests dos estilsmusicals?
El gènere negre neix envoltat de jazz i blues. Aquesta era la música que escoltaven els protagonistes
i els autors, i per tant la relació és directa i forçosa.
Noms: per citar-ne dos de cada gènere i no fer una llista inacabable: Chet Baker i Ben Webster ( jazz) y Lightin Hopkins i Champion Jack Dupree (blues); tota la resta també s’ho mereixen, però els que cito van tenir una vida bastant negra.
¿Què opines que hi ha darrere del gènere; on creus que hi és l’avantguarda, actualment? ¿És anglosaxona, o nòrdica…, o potser hauríem de començar a mirar la producció a a casa nostra? Quins són els autors que t’interessen i quins trobes més originals?
Mireu, si en alguna ocasió em voleu fer un regal, una botella de whisky o bé de bourbon estarien molt bé, però no em regaleu una novel·la negra nòrdica: probablement nome la llegiria. Al nostre país hi ha excel·lents escriptors: ara només cal que els editors s’ho creguin.
En quins projectes treballes ara?
Contes curts negres, molt negres i de temàtica diversa.

Fuente: DIARI DE BALEARS